Un recorregut planià

Continuar llegint ...

«La costa, que constitueix el balcó mariner de la Selva, és en gairebé tota la seva extensió un penya-segat, que de Blanes a Tossa és d’una gran dolçor de perfil, i de navegació deliciosa, amb petites platges de sorra forta i neta, cales diminutes i racons d’una geologia ricament acolorida, en els quals els pins s’aferren i arriben fins a la vora del mar. Blanes i Lloret són dues poblacions sorprenents, ordenades, delicioses, que el turisme fa créixer amb molta rapidesa. L’ermita de Santa Cristina, posada entre dos vilatges, sembla concentrar el perfum del gust popular més exquisit. La proximitat d’aquest litoral a Barcelona i a la zona industrial catalana fa que el turisme de masses hi tingui un gran pes. La projecció humana té molt de volum a Tossa de Mar, nucli arqueològic i històric de força valor, d’una bellesa sorprenent i sense rival, posada en un paisatge admirable de mar i de terra. Tossa és una de les poblacions de la Costa Brava de més renom universal, amb un atractiu molt visible per a la gent del país. En aquest litoral, però, Lloret té avui una preponderància total.

»A partir de la zona de Tossa el litoral s’aixeca i adquireix un caràcter aspre i silvestre. Presidida per l’alta ermita de Sant Grau, coberta de grans extensions de suredes, la costa és solitària i d’una bellesa natural superba. Sobre el coster, hi transcorre, passant a tocar cales delicioses com Pola, Gibarola, Canyet, la carretera de Tossa de Mar a Sant Feliu de Guíxols, que ofereix contínuament inoblidables perspectives i miradors magnífics.

»Sant Feliu de Guíxols, que és un dels centres de la indústria del suro, també ha adquirit, els últims anys, molta densitat turística. La població, que fa positius esforços per cultivar els seus nombrosos atractius, promou especialment la fascinació del turisme estranger, que hi sap veure els avantatges d’un nucli de població important i, al mateix temps, els seus fàcils accessos a una naturalesa verge, variada i d’insuperable bellesa.

»S’Agaró, a poca distància al nord-est de Sant Feliu, és el fenomen urbanístic més gran, més intel·ligent i més confortable produït fins avui a la Costa Brava. S’Agaró és una lliçó i un exemple. És una lliçó de bon gust i un exemple d’ordre, de tenacitat, posat al servei de la dignificació del país. En aquesta visió de conjunt de la Costa Brava, cal inscriure-hi el nom del senyor Josep Ensesa, creador de S’Agaró, a la Vall d’Aro, sobre la platja d’aquest mateix nom, s’hi ha format una urbanització que creix incessantment, amb un cert desgavell, però amb un ímpetu extraordinari. La Vall d’Aro ha entrat, aquests últims anys, en un frenesí urbanístic sensacional.

»El litoral del Baix Empordà, que al meu entendre comença aquí, té un inici prodigiosament bell. Totes les persones que coneixen, a partir de la Platja d’Aro, la carretera de Sant Feliu a Palamós, saben a quins prodigis de suavitat, d’encant, pot arribar una naturalesa de terra i de mar, de platges i de roquisser, de botànica i de cel. Palamós, amb la seva meravellosa badia, és una població simpatiquíssima, amb una empremta turística verament extraordinària. De Palamós, per la Fosca, Castell i Cap de Planes, que té al davant les illes Formigues, arribarem a Calella de Palafrugell. Aquest litoral, que, en alguns llocs, comença a carregar-se massa d’urbanitzacions, presenta racons immergits en una riquesa botànica prodigiosa, d’una calma paradisíaca. En un dels seus paratges més bells, sobre el cap Roig, hi ha els jardins del Castell, que han pres el seu nom del cap, una de les creacions més encantadores que el litoral pot oferir. Calella, Llafranc i Tamariu són els tres nuclis més concorreguts que tenen Palafrugell com a centre. Calella encara permet veure un poble de pescadors que l’expansió urbanística no ha pogut desvirtuar del tot; Llafranc és una platja elegantíssima que darrerament ha estat desgraciada amb un port inconcebible per cap persona de bon gust. Llafranc és a redós del cap de Sant Sebastià, amb una de les ermites més inoblidables del país. Ara Calella-Llafranc es comuniquen amb Palafrugell a través d’una nova autopista anomenada l’avinguda del Mar, que discorre serpejant suaument per un dels paisatges més fins del hinterland del coster. Tamariu és un compendi curiós de distinció i de popularisme. Aquests incomparables racons, que hem vist passar, en tan pocs anys, del crepuscular estiueig familiar a l’atracció cosmopolita que avui exerceixen, són d’una gràcia vivíssima. Begur és el centre d’un altre racó de litoral que comprèn Aiguablava, Fornells, Sa Tuna, Aiguafreda i Sa Riera. Les dues primeres cales, rodejades del paisatge més prestigiós de la costa entera –oliveres, garrofers, ametllers–, tenen una anomenada internacional molt merescuda. La personalitat de Sa Tuna i Sa Riera és d’un altre ordre, més abrupte i directe. En tota aquesta part de la Costa, la natura sembla complaure’s a oferir les seves més autèntiques i inoblidables combinacions de terra i mar, d’aspror i delicadesa, de geologia i de sensibilitat. A Sa Riera, s’obre la platja de Pals, que tanquen al nord les illes Medes, amb les seves quatre milles de costa sorrenca, sobre la qual s’assenten els arrossars de la vall del Ter. L’Estartit –que té un port molt posat a la raó–, a l’altre cantó de la platja, posa en fila sobre el mar el seu caseriu – blanc, rústic, mig pagès mig mariner–, amb els actuals blocs de l’expansió cap al Ter. Les Medes, avui deshabitades, guarden romanalles de fortificacions antigues i són, en la seva soledat, un país de gavines i d’ocells marins.

»El litoral de l’Alt Empordà s’obre a la costa de Torroella, costa solitària, desolada, d’una duresa més gran, si és possible, que el litoral de Cap de Creus. Aquest litoral desemboca, per Montgó, a les sorrenques suavitats de l’Escala i d’Empúries. L’Escala, amb el seu magnífic hotel-restaurant de Ca la Neus, és un dels centres populars de turisme internacional, amb una creixent aportació estrangera. L’antiquíssima Empúries, bressol de la nostra civilització i meravella del golf de Roses, a tot prestigi turístic general de la Costa pot afegir una invitació íntimament lligada amb la intel·ligència i la reflexió que tota memòria implica. El golf és immens entre el Canió i Norfeu, d’una fascinació permanent. Els seus sorrals són pura geografia –una geografia, amb tot, pastada en l’esdevenir històric més palpitant. Roses, port de pescadors important, es troba en plena transformació: es converteix en un vividíssim, extraordinari centre d’atracció estrangera. Després de Roses, per Montjoi i la Pelosa, arribarem a les aspres i fantàstiques soledats del cap Norfeu, i per Jónculs, a la badia de Cadaqués. Rodejat d’extensos, misteriosos olivars, Cadaqués, al fons del seu port natural –el millor de tota la costa–, té una personalitat molt original i és una de les poblacions d’un perfil més personal de tot el Mediterrani. Com que la carretera del litoral Roses-Cadaqués s’ha deixat, desgraciadament, perdre, utilitzarem per a aquest últim trajecte la carretera que girant a l’esquerra de la de Figueres a Roses, una mica abans d’arribar en aquesta última població, arriba, pel coll del Bombo i la Perafita, a Cadaqués.

»Seguint la via marítima, per la intacta meravella de Portlligat i les cales de la Mar d’Avall, arribarem a Cap de Creus, amb el roc de Massa d’Oros assenyalant la punta extrema a llevant del nostre litoral; se’ns obrirà llavors l’immens panorama del golf de la Selva. Pel prodigi geològic del Pla de Tudela, arribarem al Port de la Selva –encantadora població, estimada per tants poetes– i després al port de Llançà. A partir de Roses, tota aquesta part del litoral està subjecta al mateix fenomen turístic que la costa de la comarca de la Selva. Si en aquesta el turisme internacional i barceloní s’hi bolca copiosament, l’última part de la Costa es veu afectada per la proximitat de la frontera i l’afluència del turisme francès, concretament del Rosselló. Les grandioses ruïnes del monestir de Sant Pere de Roda presideixen el golf de la Selva, que no és més que un accident de l’immens golf de Lleó, que la tramuntana domina. De Llançà per Garbet i Colera, arribarem a Portbou, límit oficial de la Costa Brava i al mateix temps d’aquesta visió de conjunt d’aquest litoral que està destinat, per la seva intrínseca bellesa, a convertir-se en un dels més importants centres turístics del continent.»