A manera d’exemple, apuntem que a Begur havien participat activament en el moviment migratori a terres antillanes. Al llarg del segle xix més de 500 begurencs van anar al continent americà a la recerca de millores econòmiques. Sa Tuna fou una de les cales predilectes dels americanos de Begur per construir-hi cases. Evidentment, a finals del segle xix i començaments del xx la tranquil·litat imperava en aquelles contrades. De manera progressiva s’edificaren petits habitatges estiuencs, que com molt bé descriu Pla, en els anys trenta, aniran modificant el paisatge del litoral: «Com en d’altres famosos llocs de la costa, a Sa Riera ha nascut últimament un vertader poble d’estiueig. Les antigues barraques de pescadors, d’un blanc emulsionat i gotejant, eren petites i decrèpites i tenien sobre la façana una escala rústega per a arribar a la porta, amb un petit replà a la part superior. En la seva major part han estat transformades i adaptades a les necessitats turístiques.»
Però com eren els costums que imperaven en aquella Costa Brava que acabava de ser batejada, malgrat que el seu nom encara no s’havia popularitzat? Com explica Xavier Febrés, en aquell temps hi havia el que podríem anomenar la «Costa Brava de la Lliga», per designar amb l’expressió una idea primigènia de turisme selecte de grans senyors instal·lats en àmplies finques verges del litoral que modelaven. L’estiueig arran de mar era un recent costum adoptat per part de colònies de ciutadans benestants, empesos per la nova moda burgesa dels banys marins i del clima sanitós atribuït de cop a les costes. Fins aleshores eren considerades com a espais tradicionalment insalubres, abandonats a perills de tota mena i reservats als pescadors que s’hi havien de guanyar la vida rudement. Si l’any 1994 Febrés afirmava que la irrupció sobtada de la moda dels banys de mar i de l’estiueig havia estat poc estudiada, de la mateixa manera que la història del turisme en general, malgrat trobar-nos en un país on el pes social i econòmic d’aquest sector és essencial, catorze anys després aquest comentari conserva, malauradament, una bona part de vigència. Aquella nova fal·lera aristocràtica i estetitzant dels banys de mar es convertia en menys d’un segle en poderosa indústria de totes les classes socials, a cavall de la democratització del transport i de les vacances pagades.
Així, doncs, moltes platges de la costa catalana representaren, fins passada la Primera Guerra Mundial, un lloc d’evasió dominical per a la població autòctona o, com a màxim, per a les persones procedents dels pobles veïns. En aquells anys, cal dir-ho, el turisme mundial ja havia descobert la Costa Blava, però la Costa Brava encara era una gran desconeguda. El litoral gironí tenia un inconvenient afegit: estava pèssimament comunicat, per bé que el tren arribava en algunes poblacions costaneres com Sant Feliu de Guíxols o Palamós, mentre que accedir a altres punts, com ara Begur o Cadaqués, esdevenia una veritable aventura, a voltes gairebé insalvable, per la precarietat de les condicions de les seves carreteres i camins. Fins a l’any 1930 no es pot parlar gairebé de turisme; a partir d’aleshores, del quinze de juliol al quinze d’agost es començava a fer-se palesa una certa animació a les platges. Amb tot, és clar, la forma de subsistència gairebé exclusiva dels habitants del litoral era la pesca. Emerencià Roig fa, l’any 1927, una encertada descripció de la manera de ser i de viure dels pescadors de la Costa Brava:
«Són molt treballadors. Ultra la feina que representa l’anar a pescar, passen la resta del dia endegant els ormeigs... Una altra bella qualitat és la netedat amb què viuen. La roba que duen els dies feiners i amb la qual van a pescar, encara que vella sol estar sempre molt neta... A la netedat de llur indumentària correspon la de les cases on viuen; les repinten tan sovint que sempre semblen acabades de fer i d’emblanquinar... Les mullers dels pescadors són unes dignes col·laboradores del treball dels homes. Ajuden a treure les barques a terra, porten el peix a vendre pels carrers i mercats, adoben les xarxes esquinçades, en fan de noves... Les famílies que viuen de la mar poden ésser considerades com a models dins la classe treballadora. L’honradesa, el companyonisme, l’amor al treball i a l’ofici són virtuts que en gran manera les enalteixen.»
En el període republicà moltes infraestructures viàries de la Costa Brava milloraren ostensiblement, fet que activà poderosament el primer turisme. Però la Guerra Civil Espanyola fou un factor de frustració determinant per a una més que probable remuntada del turisme. La certa normalització del país, assolida en els anys cinquanta amb la progressiva superació de l’aïllament internacional que patia l’Estat espanyol, va obrir noves possibilitats per al turisme. Superada, en part, la profunda misèria econòmica de postguerra, la població sentia cada vegada més la necessitat d’esbarjo i plaer. Els treballadors disposaren, aleshores, de vacances pagades, la qual cosa va permetre, amb moltes restriccions, que certs sectors socials, fins aleshores mantinguts al marge del turisme, poguessin plantejar-se de participar-hi. L’atracció dels banys de mar i del sol creixia progressivament, i la massificació que ja patia en aquells anys la Costa Blava dilatà el protagonisme turístic de la Costa Brava en acollir part d’aquells estiuejants.
Anna Maria Dalí evocava, l’any 1951, l’estampa de l’arribada dels primers turistes a Cadaqués: «Les cases dels estiuejants comencen a habitar-se. Avui una, demà una altra... Autos i maletes, criatures mudades, cambreres, cotxes d’infants. L’ambient del poble canvia. El soroll dels canots ofega el cant dels ocells... L’aire de Cadaqués sembla que contingui una droga... Els estiuejants que realment l’han respirat, el necessiten. Ja no són ells, sinó llurs fills, llurs néts, llurs besnéts els qui continuaran venint-hi, incansables, fidels a aquest paisatge que no cansa, perquè no és grandiós i té una bellesa que l’ànima comprèn... Per això cada estiu apareixen els mateixos de sempre...»
Un fet puntual, però de gran transcendència, s’esdevingué a les acaballes de la dècada dels cinquanta i al llarg dels anys seixanta: la indústria cinematogràfica nord-americana girava la vista cap a la Costa Brava; això fou suficient per popularitzar-la més enllà de les terres catalanes. Posteriorment, la presència de noves estrelles de l’univers de Hollywood, en visita turística a la costa gironina, ajudà a potenciar el que es va conèixer com a boom turístic. En un altre capítol, ressenyem les pel·lícules rodades a la Costa Brava.
Arribà el moment dels Paradores Nacionales. A manera d’exemple, apuntem el cas del municipi de Begur: el mes de febrer de 1964, i com a conseqüència de l’embranzida turística, arriba a l’Ajuntament de Begur la proposta del Ministerio de crear un Parador Nacional de Turisme a Aiguablava. En principi, el consistori s’hi mostra refractari, ja que considera que podia desnaturalitzar la silueta muntanyosa de l’indret. Dos mesos més tard, i atesa la pressió del Ministeri d’Informació i Turisme, l’Ajuntament canvia d’actitud i acorda manifestar el gran interès que suposaria per al municipi l’edificació del parador, el qual caldria que estigués obert tot l’any «ya que son varios los turistas que vienen en invierno, sin que se encuentre establecimiento abierto en dicha época en la costa.» El parador ja era una realitat.
La creació de l’Aeroport Girona Costa Brava s’afegia a una estructura econòmica cada vegada més pensada en el turisme. El desorbitat clima que es creà al voltant del turisme va propiciar l’aparició d’iniciatives ben curioses, com la d’un particular que sol·licitava permís a l’Ajuntament de Begur, l’estiu de 1964, per instal·lar un telesella públic des de la plaça de Sant Ramon fins a la platja de sa Riera. L’any 1968 el Ministeri d’Informació i Turisme atorga a la vila de Begur la medalla de plata al mèrit turístic. La població estable era d’uns 2.000 habitants, i a l’estiu era d’uns 16.000 habitants. En aquesta època, si bé milloraven algunes infraestructures i serveis, el sòl va patir una especulació frenètica i les urbanitzacions van començar a poblar les cales muntanyoses i els turons del litoral begurenc, malgrat que sortosament el nucli antic ha conservat, en bona part, l’essència i les peculiaritats tradicionals.
