El turisme de masses: generar recursos i controlar-ne els riscos

Continuar llegint ...

El Debat Costa Brava, concebut com una plataforma de discussió pública i oberta sobre la problemàtica del litoral, apuntava en les seves conclusions una sèrie de problemàtiques en l’àmbit físic i territorial:
- La contaminació creixent del mar i de les platges per l’abocament de les deixalles i l’afluència d’aigües residuals.
- La contaminació dels rius, amb mortaldat de milers de peixos i extinció total d’espècies autòctones a causa de residus industrials i dels detritus domèstics de les aglomeracions urbanes.
- L’erosió i la transformació irreversibles de boscos i muntanyes.
- La destrucció de la natura, la degradació progressiva del medi ambient i la pèrdua de la quietud, del silenci i de la qualitat de vida.
El Debat proposava, com a alternatives a aquesta situació:
- La depuració per mitjans artificials de la contaminació química provinent dels abocaments industrials.
- La construcció d’estacions depuradores i d’emissaris submarins adequats per eliminar la contaminació de tipus domèstic.
- La preservació dels boscos evitant la tala d’arbres i, encara més, la substitució de les espècies tradicionals per altres de foranes.
- La protecció definitiva dels indrets que tenen interès científic, botànic i zoològic, alt valor ecològic o qualitat paisatgística, amb creació de reserves integrals tant en el medi terrestre com en el subaquàtic, i amb la declaració d’aquests indrets com a zones protegides.
- L’establiment de fórmules que permetessin la creació de grans espais públics per al lleure, com a compensació a l’accelerat procés de privatització de l’ús de l’espai costaner.

Sens dubte, la pressió urbanística a la Costa Brava representa una de les cares més negatives del fenomen turístic. Segons dades del cens d’habitatge de l’any 2001, la zona Costa Brava tenia el 76% del total d’habitatges secundaris de la província. L’any 1970, segons dades del mateix cens, ja hi havia a la Costa Brava més habitatges secundaris que no pas principals.

Es pot definir l’evolució del fenomen de segones residències en aquesta zona partint de l’anàlisi de les quatre últimes dècades:

- Entre 1960 i 1970 s’inicia la veritable activitat constructora de la zona i es pot definir l’etapa com una etapa d’explosió. S’aconsegueix la taxa més alta de creixement en el període (800%), sobretot perquè es parteix d’un parc d’habitatges secundaris molt baix.
- La dècada següent, entre 1970 i 1981, es defineix com l’etapa de consolidació de la Costa Brava i és l’etapa on es construeixen més segones residències en termes absoluts. Un total de 47.449 habitatges en onze anys.
- El continu creixement de la zona durant la dècada següent, entre 1981 i 1991, amb un augment de 36.185 habitatges en deu anys, implica que s’arribi a l’índex d’especialització més elevat que ha detingut mai la zona, amb 2,61 habitatges secundaris per habitatge principal. Aquesta és una etapa de culminació del fenomen residencial.

La façana litoral a la Costa Brava l’any 1987

A nivell municipal, un estudi d’Albert Saló sobre l’evolució cronològica dels deu municipis amb més pes residencial en termes absoluts a la Costa Brava, indica, en primer lloc, que en l’origen del fenomen residencial l’any 1960 ja varen aparèixer Castell-Platja d’Aro, Lloret de Mar, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Blanes a la Costa Brava centre-sud com a municipis destacats. Posteriorment l’any 1970 es varen incorporar amb força Roses, Calonge i l’Escala. L’any 1981 ja es va confirmar l’aparició de Castelló d’Empúries, amb un important creixement que es consolidà en la dècada següent. Finalment, en l’última dècada ha sobresortit el municipi de Torroella de Montgrí/l’Estartit, que ha entrat a formar part del grup dels deu municipis més importants quant a presència de segones residències a la zona.

- L’última dècada, entre 1991 i 2001, es pot definir com una etapa de desacceleració relativa del turisme de segones residències. Tot i que hi ha un augment en termes percentuals i absoluts, l’índex d’especialització cau fins a 1,83 habitatges secundaris per habitatge principal. De fet, en l’última dècada hi ha hagut un augment significatiu en el nombre d’habitatges, però sobretot d’habitatges principals (a diferència d’altres dècades).

Entre els anys 1992 i 2002 el creixement dels habitatges no ha estat uniforme, sinó que s’ha concentrat, de la mateixa manera que a nivell provincial, en la segona meitat de la dècada. Tot indicava que estàvem davant d’una nova febre constructora a la zona en l’últim quinquenni (1997-2002), en comparació amb la crisi econòmica del principi dels anys noranta, que es va notar en el sector de la construcció. I que ara, en el 2008, es torna a reproduir.

D’aquesta manera, es pot parlar de dues etapes:

- Etapa 1992-1996: el nombre d’habitatges acabats va ser de 8.881 durant aquest primer període.

- Etapa 1997-2002: el nombre d’habitatges acabats va ser de 20.506, dels quals 12.808 s’havien construït durant els darrers tres anys (2000-2002). Dels 20.506 habitatges acabats, 6.183 es varen construir a les poblacions de Blanes i Lloret de Mar (el 30% dels habitatges acabats a la zona Costa Brava).

A grans trets, doncs, les segones residències a la província de Girona han experimentat un creixement espectacular durant la segona meitat del segle xx, fins a arribar actualment a ser un terç dels habitatges totals existents. L’especialització residencial a la Costa Brava es manifesta gradualment en gairebé la totalitat dels municipis entre 1960 i 1991, amb origen a la Costa Brava sud.

Posteriorment, l’augment del parc d’habitatges secundaris només s’ha localitzat en nuclis concrets i presumiblement durant el segon quinquenni (1997-2002), de major bonança econòmica.

Per acabar, una darrera reflexió. L’economia dels pobles costaners i de molts de l’interior depèn més o menys del turisme. A tot Espanya passa, si fa no fa, el mateix. Hi havia, fa pocs anys, un anunci televisiu que proclamava que «tenir cura del turisme és tenir cura de Catalunya». L’Estat espanyol és visitat anualment per milions de turistes. L’activitat econòmica que gira entorn de tanta gent ja es veu que és enorme, però cal tenir present que, a causa de l’explotació turística mal entesa, es pot posar en greu perill la continuïtat de l’activitat turística.

A vista d’ocell, la costa mediterrània s’ha convertit massa sovint en un continu urbà on els espais lliures són un bé escàs. Si continuem el nostre vol d’ocell cap a algunes zones de muntanya, la mateixa visió es repeteix, per exemple, a les pistes d’esquí, envoltades de blocs i blocs d’apartaments. Amb tot, la Costa Brava ha procurat, a voltes amb més o menys fortuna, preservar l’essència de les seves condicions originàries i mantenir elements de vàlua i qualitat. Fer compatible la massificació amb la conservació del territori no és una escomesa gens senzilla, però l’estratègia de posar en valor el patrimoni natural, cultural i gastronòmic representa l’aposta més atractiva i intel·ligent. La Costa Brava disposa de tots aquests actius i, el que és encara més important, la seva gent, que s’estima amb delit la seva terra, ha maldat, al llarg dels anys, per no perdre la seva identitat ni els seus costums i s’ha identificat en un gran projecte individual, col·lectiu i de país, un projecte que vol dimensionar i defensar el seu patrimoni, amb una clara i inequívoca actitud d’acolliment i cordialitat amb els seus visitants.

El turisme de masses i el formigó van tenir el seu boom cap als anys seixanta, però ara comença a flaquejar. Cada cop hi ha més turistes que rebutgen formar part d’una gran massa i que valoren la qualitat de l’entorn com a criteri a l’hora d’escollir la destinació on gaudir del temps lliure. Aquesta és la gran oferta que, de mica en mica, s’ha d’imposar per a la Costa Brava i que, d’alguna manera, ja intuïa Ferran Agulló quan escrigué: «Cal que de Blanes al Port de la Selva es convencin de la necessitat de muntar hotels on, a més de l’estatge, es trobin guies i facilitats per llogar embarcacions, organitzadors de pesqueres i excursions, establiments de banys, i que els ajuntaments tinguin cura dels camins i les viles. La salvació de molts pobles és la indústria dels forasters: per cada pesseta que els pobles gastessin, els forasters n’hi deixarien deu o cent.»