A l’inici de l’estiu de l’any 1935, quan tot just feia dos anys de la mort de Ferran Agulló, la premsa barcelonina recollia una iniciativa d’Enric Descayre que proposava que es posés el nom de Ferran Agulló a una cala de la Costa Brava, en reconeixement de la seva dedicació periodística a la zona i per haver estat la primera persona que va plasmar en una publicació el nom de la Costa Brava. L’escriptor i mestre en Gai Saber Eduard Girbal i Jaume adreçava una carta al president de l’Associació de Periodistes, Joan Costa i Deu, per sol·licitar el suport de l’Associació amb l’argument que Ferran Agulló era «el padrí d’aquella incomparable costa, a la qual ell anomenà “Brava” abans que ningú». Girbal considerava que es podia aprofitar l’Assemblea de Municipis i d’Entitats de la Costa Brava, que s’havia de celebrar al cap de pocs dies a Girona, per designar una comissió integrada per autoritats, periodistes i escriptors que s’encarregués d’escollir la cala que portaria el nom de Ferran Agulló. Així mateix, sol·licitava que els ajuntaments de la Costa Brava s’imposessin l’obligació de donar el nom de l’Agulló a un carrer o plaça de les poblacions respectives.
L’Associació de Periodistes de Barcelona, juntament amb destacades personalitats –entre elles, el mateix conseller d’Obres Públiques de la Generalitat, Joan Vallès i Pujals– donaren suport a la iniciativa. El Diari de Girona, a l’edició del dia 6 d’agost d’aquell 1935, manifestava el seu suport a la proposta i hi explicitava la seva adhesió:
“Pol” (Ferran Agulló) el popularíssim periodista català fill de les nostres terres, té ben merescut aquest sentit homenatge a la seva memòria car, ultra haver estat el primer qui donà el nom de Costa Brava a les nostres platges, fou sempre un enamorat d’elles i amb la seva catalaníssima ploma sabé cantar-les i fer-les conèixer i defensà sempre amb constància i tenacitat exemplar tot allò que a millorar-les en un sentit o altre podés contribuir.
»DIARI DE GIRONA, doncs, s’adhereix públicament al propòsit d’homenatjar al qui fou il·lustre amic nostre donant el seu nom a una de les cales de la Costa Brava, i espera que l’acord oficial de realització d’aquest projecte surti de la Conferència pro Costa Brava que es celebrarà dissabte a la nostra ciutat i a la qual si Ferran Agulló fos viu encara no hauria pas mancat amb tot el seu talent i el seu entusiasme.»
La Conferència pro Costa Brava, que havia estat convocada pel conseller d’Obres Públiques, es va celebrar al Teatre Municipal de Girona i hi assistiren moltes entitats i institucions interessades a debatre sobre el litoral gironí, aleshores encara molt inexplorat.
Poc temps després, el 7 de setembre, el Diari de Girona publicava un article, en portada i signat a Figueres, de l’escriptor i director del setmanari El Ampurdán, Joaquim Gironella, en què reivindicava la conveniència de posar el nom d’Agulló a una cala de la Costa Brava. Reproduïm íntegrament l’article periodístic:
«La iniciativa del senyor Enric Descayre, de Sant Feliu de Guíxols, secundada pel senyor Eduard Girbal Jaume i tan encertadament comentada per les brillants plomes dels periodistes Costa i Deu i Brunet, de donar el nom del malaguanyat poeta i periodista Ferran Agulló “Pol” a una de les cales de la nostra Costa Brava, ha estat acollida molt favorablement, no sols per tota l’opinió, sinó que fins pel Govern de la Generalitat.
»No menys favorable acollida ha tingut l’altra iniciativa de Manuel Brunet de dedicar-ne unes als qui tant i tant han sabut enlairar i propagar les belleses de la nostra costa; a Joaquim Ruyra i Víctor Català.
»No hi ha cap català que no es senti orgullós de les meravelles de la nostra terra, que tingui la gosadia de discutir aquestes iniciatives, com tampoc no hi pot haver cap català que no senti la satisfacció de poguer honorar la memòria dels qui són i foren vertaders aimants de les meravelles amb què la Providència volgué dotar aquest tros de terra catalana.
»En Pol, el gran enamorat de la nostra costa, sentia una íntima satisfacció, un sa orgull d’ésser l’autor del bateig de la “Costa Brava” d’una manera tan escaient. Aquesta costa plena de cantelluts rocams on l’aigua es debat amb tota la seva fúria, de cales plàcides i endormiscades sota el murmull de les seves aigües lliscants i tranquil·les, quines ones s’hi gronxen suaument, de caps que com far lluminós s’endinsen al mar com volguent tafanejar la seva immensitat i el seu misteri, el calificatiu que li donà. En Pol no pot ésser més precís ni més encertat.
»Segurament que En Pol més d’una vegada assegut sobre un tronc d’un pi dels que voregen aquelles cales, havia somniat amb la importància que temps a venir havia de tenir la nostra Costa, i per això no es cansà mai de dedicar-li tantes lloances i tants escaients mots; i si ell hi esmerçà, amb tant d’interès, tantes i tantes hores cantant-li les seves belleses, bé és just que nosaltres li dediquem un petit record, li retem un fervorós homenatge en recompensa i reconeixement del molt que féu per la nostra costa i la nostra terra.
»L’Empordà, aquest bé de Déu de la terra verda i ufana, besat en molts dels seus indrets per aquesta mar clara i serena de que ens parlava En Pol, i Figueres la polida ciutat que rep l’oreig fresc i suau que li envia aquesta mar blava, no poden restar muts en aquesta hora. Tots els empordanesos, tots els figuerencs com aimants de les nostres belleses i dels homes que tant les sapigueren i saben exaltar, devem estar presents en aquesta campanya en pro d’aquest just homenatge. Que la nostra veu s’hi senti en aquests moments, i ajuntant-se a les altres que clamen totes les nostres contrades, puguin veure ben aviat aquesta noble iniciativa realitzada.
»Que les generacions venideres al resseguir com nosaltres aquestes roques escardalenques que voregen el nostre mar hi llegeixin amb el degut respecte, sobre una enlairada i cantelluda “cala d’En Pol” i que al demanar l’explicació del significat d’aquella bella inscripció, puguem contestar-los-hi: això és un homenatge al qui tant feu per l’enlairament de la nostra terra i pels qui d’una manera tan sublim sapigueren cantar-li llurs belleses.»
