Fragment d’un capítol del llibre “Costa Brava Autèntica” de Pagès Editors

Continuar llegint ...

Òpera
 
«Costas las de Levante, playas las de Lloret...», diu el passatge més popular de l’òpera Marina. El primer acte comença amb una estampa de la platja de Lloret de Mar a la llum de l’alba. Els pescadors canten mentre Marina espera la tornada de Jorge, un jove capità de vaixell del qual es confessa secretament enamorada; el jove, per la seva banda, també estima Marina en silenci...
En origen, Marina va ser una sarsuela de dos actes amb text del ripollenc Francesc Camprodon, que estiuejava a Blanes i que a l'obra tractava sobre Lloret. Marina es va estrenar a Madrid el 21 de setembre del 1855. La crítica del moment no en va parlar gaire bé. A petició del tenor Enrico Tamberlick, el compositor Emilio Arrieta la va transformar en una òpera de tres actes i, seguint el model donizettià, hi va afegir tres duos i un rondó final. Com que Camprodon havia mort, Arrieta va encarregar la revisió del text a Miguel Ramos Carrión, que va respectar bastant el treball del seu predecessor.
Com a òpera, Marina es va estrenar al Teatro Real (anomenat llavors Gran Teatro Nacional de la Ópera) el 16 de març del 1871, amb la participació del mateix Tamberlick i amb un èxit notable que la va catapultar ben aviat als circuits internacionals del gènere.
  
Poema simfònic
 
Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols, 1875-Sant Feliu de Guíxols, 1925) va dedicar una obra simfònica a les illes Medes. De ben petit, Garreta va aprendre les primeres nocions musicals sota el guiatge del seu pare i de Ramon Novi, pianista de la seva població. Aquest músic autodidacte i rellotger d’ofici va compondre cap a un centenar de sardanes i un bon nombre d’obres majors, algunes de les quals van generar polèmica pel seu tarannà avantguardista. Va guanyar diversos concursos i va despertar l’admiració de Pau Casals i Igor Stravinski, que el 1924, en sentir la sardana Juny en un concert de música per a cobla, va demanar en veu alta: «Més Garreta, si us plau, més Garreta...».

Havaneres
 
A ritme de dos per quatre, les havaneres van arribar a la Costa Brava amb els indians, que retornaven de fer fortuna a Amèrica, i, posteriorment, amb els soldats combatents de la guerra de Cuba. Pel seu context històric, gairebé totes les lletres de les havaneres antigues del segle XIX eren en castellà i parlaven amb nostàlgia de les mulates estimades o dels paisatges enyorats. Una de les havaneres més famoses, La gavina (originàriament La gaviota), escrita el 1928 per Frederic Sirés, va sorgir d'una experiència personal de l’autor després d’un viatge a l’illa caribenya. Cap a finals dels anys seixanta del segle XX, quan les havaneres es van tornar a posar de moda a Catalunya, se’n van crear de noves inspirades per paisatges de la Costa Brava.

El 1968, assegut en un piano del restaurant palamosí El Xivarri, Josep-Lluís Ortega Monasterio, militar d’ofici, va compondre El meu avi inspirant-se en les vivències del seu avi matern, que havia fet la guerra de Cuba embarcat al vaixell Montserrat (conegut com El Catalán), i en una història de l’avi del propietari del restaurant (Pitu Vergonyós), fill de Calella. Aquesta combinació, plena de nostàlgia i amb un final apoteòsic que permetia exclamar «Visca Catalunya, visca el Català», va provocar un fort impacte. Va estrenar aquesta cançó Els Barrufets a la Cantada de Calella de Palafrugell del 1971. Aviat la van enregistrar en disc els grups Alba, de la Bisbal, i Els Pescadors de l’Escala. D’aleshores ençà, se n'han publicat desenes de versions.

Un altre compositor inoblidable és el bisbalenc Ramon Carreras, que després de la celebrada Llop de mar es va tornar a lluir amb un homenatge a una platja de somni: Cala Montgó («Cala Montgó, racó de pau i de llum, cala Montgó, racó de pau i perfum, racó del més bell encís, cala Montgó, un trosset de paradís»). El mateix es pot dir d’un dels fundadors del grup Peix Fregit, Josep Bastons, que, en col·laboració amb la poetessa Narcisa Oliver, va emocionar amb Mariner de terra endins i Tamariu («Quan neix el sol a Tamariu, de l’iris va prenent els colors, la gavina deixa son niu i la mimosa obre ses flors...»). De caire totalment diferent és Al pirata Joan Torrellas, de Carles Casanovas, membre del grup Port Bo, que es va basar en les històries truculentes d’un personatge que durant el segle XVI va practicar la pirateria per la Mediterrània.

També s’han donat casos d’enregistraments que, sense incloure temes dedicats a punts geogràfics concrets, afegien el nom «Costa Brava» a la portada com a reclam identificatiu. N’és bona mostra un single de l’any 1962 que la casa Zafiro va presentar sota el nom de Conjunto Típico de la Costa Brava. En realitat, es tractava de membres de l’Orquestra Maravella, dirigits per Lluís Ferrer i amb la veu solista del Noi de Palafrugell (Lluís Heras). Poc després, el 1967, Francisco Granés, tenor de Sant Feliu de Guíxols, va publicar un single d’havaneres que podia presumir d’incloure a la contracoberta la col·laboració de Josep Pla. Tant el disc del Conjunto Típico com el de Francisco Granés duien la mateixa capçalera: Habaneras de la Costa Brava.

Sardanes
 
La sardana és, indiscutiblement, el gènere musical que més peces ha dedicat a la Costa Brava.
Dedicada a tota una comarca, el 1908 el poeta Joan Maragall va escriure una lletra que emmarcava un territori situat entre els Pirineus, simbolitzats pel pastor de la muntanya, i la costa, representada per la sirena. A continuació, el compositor Enric Morera hi va posar la música. D'aquesta manera va néixer la sardana L’Empordà.

La visió de la roca del Cargol des d’una pineda del Pedró de l’Escala va inspirar Josep Vicens, l’avi Xaixu, per retre-li un gran homenatge. De la mateixa manera, Santiago Bañeras va compondre A Palamós fan pipes darrere els finestrals del casino El Port de Palamós. Ricard Viladesau va convertir un tram costaner borinat d’Aigua Xelida en una peça vertiginosa, de notes enrevessades i de difícil execució: Sa Roncadora. Des de la seva Torroella natal, Vicenç Bou, amb la senzillesa que el caracteritzava, va meravellar amb De Sant Feliu a s’Agaró, Torroella, vila vella i altres composicions. La llista podria continuar sense trobar confins: el cap de Creus de roques clivellades i assolades pel vent va captivar Rafael Cabrisas. D’esquena al mar, dominant la plana de l’Empordà, Jaume Bonaterra va escriure Sota el Mas Ventós. Francesc Mas i Ros va compondre Tossa bonica. Josep Albertí va escriure Blanes festiu. La llista completa de sardanes que evoquen algun punt de la Costa Brava seria llarguíssima.

Un cas especial, que no parla del paisatge però sí d’un component meteorològic vinculat al territori, el trobem en una música de fusió que destil·la un pòsit clarament influenciat per la música de cobla, embolcallat en una base de rock. Es tracta de la composició Tramuntana, de la Companyia Elèctrica Dharma, formació influida per l'obra de Joaquim Serra.

Vals
 
Josep Pujol, Llibori, és autor del vals mariner Vell pescador, un clàssic de les cantades arran de mar: «El mar és bo, el mar és blau, el mar és calma i és temporal.» Quan semblava que el boom de les havaneres havia tocat sostre, Llibori es va embarcar en el grup Quercus per navegar a l’oceà del rock. El 1993, la formació va editar el disc L’última havanera, encapçalat per la cançó que li donava nom, una peça molt transgressora que, fusionant els dos gèneres, esbardellava els mites de la Costa Brava, entre els quals hi havia, evidentment, l’univers dels polos de franges horitzontals i les gorres marineres. Després del petit terratrèmol que va originar, Llibori, en companyia de la seva filla, va retornar a la Colla Jacomet de Sant Feliu i a les cançons marineres com si res no hagués passat.

Una altra composició amb ritme de vals s’ha convertit en un veritable himne de pregària per a tots els pescadors de la costa: L’oració del pescador. Aquesta creació de Carles Casanovas, compositor i capdavanter del grup Port Bo, és present molt sovint en els oficis religiosos i relata l’angoixa que senten els homes de la mar i els seus familiars quan surten a feinejar en dies de tempesta. Per la seva força emocional, la interpreten no tan sols grups d’havaneres, sinó també moltes corals de la comarca.

Cançó d’autor

Quan, a l’agost del 1971, un jove cantautor del Poble Sec es va allotjar a l’hotel Can Batlle de Calella de Palafrugell, ningú no s’imaginava que se n’estava coent una de grossa. De fet, a cavall entre Calella i Begur, feia temps que aquell xicot freqüentava la Costa Brava. Tal vegada van ser els capvespres de tons morats sota les Voltes o potser l’alba quieta i manyaga en despertar. El cas és que Joan Manuel Serrat cercava la inspiració treballant com una formiga. I emprem la paraula treball perquè ell mateix ha recalcat sempre que sense el treball la inspiració no serveix de res. D’aquesta manera va néixer una relíquia musical que acabaria fent història. De bon principi Serrat volia titular-la Amo al mar o Hijo del Mediterráneo, però finalment es va decantar per un nom més curt: Mediterráneo.
Una de les cançons més conegudes de Lluís Llach és Vinyes verdes vora el mar, sobre un poema de Josep Maria de Sagarra. Englobats dins Cançons de rem i de vela (1923), aquests versos formen part d’un recull de poemes inspirats en el paisatge del Port de la Selva.

Pocs anys després, en un altre paratge incomparable s’alçava una veu al vent per defensar un sector llavors fortament amenaçat: els aiguamolls de l’Empordà. Una àmplia zona humida, pertanyent als termes de Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador, era objectiu d’especuladors que pretenien allargar encara més l’ombra monstruosa dels gratacels d’Empuriabrava.

Com a punt de partida, es disposava dels sòlids fonaments que l’escriptora Maria Àngels Anglada havia assentat a través d’una poesia compromesa amb la preservació d’aquest espai natural. Recordem que la seva passió pel país l’havia fet escriure la novel·la Les closes, ambientada en aquest indret i guanyadora del Premi Josep Pla el 1978. Per complementar l’obra d’Anglada, el cantautor escalenc Josep Tero hi va posar música. D’aquesta manera va néixer la cançó Aiguamolls, del disc Raval.

Al llarg de la seva carrera, Josep Tero s’ha caracteritzat pel fet d'haver creat sempre temes referits al país, com ara Pirene, Quan dic l’Escala, dedicada al seu poble natal i a la memòria del seu pare, i Cançó de la sal, sobre un element vital que en èpoques passades va ser element de supervivència a l’Escala i que actualment es commemora amb una festa anual a la platja.

Parlant d’amor al país, cal parlar també del cantautor ganxó Josep Andújar, Sé. Amb unes lletres tremendament emotives, aquest artista especialitzat en els cants de taverna se sincera en els seus quatre discos. En la seva obra, que alterna valsets, havaneres i algun pasdoble, el mar i l’amor quasi sempre van de bracet. Des de la trista història d’una jove que va patir un accident al revolt de les Planetes (La noia cega) fins a l’homenatge que Sé adreça al seu pare amb Pare Joan, passant per la visió observadora de Festa major, Sant Feliu s’hi fa present una vegada i una altra. I si algun dia Sé pensa marxar ben lluny, ja té previst el que s’endurà: «La maleta plena de records amb aromes de la Costa Brava, per si em ve la nostàlgia de cop, i una foto de la meva mare» (Me’n vaig a l’Havana).

Pasdobles
 
El 1968, en una reunió del governador civil de Girona amb el delegat d’Información y Turismo per buscar fórmules per a la promoció de la Costa Brava, qui seria durant molts anys secretari de Salvador Dalí, Enrique Sabater, va tenir la idea de crear una peça musical que fos una mena d’himne alegre del litoral i que es va encarregar a un intèrpret d'arpa, Digno García, que llavors actuava acompanyat dels seus Carios. «Bajo un sol maravilloso, y un frondoso verde pinar, muy luciente y atractiva, Costa Brava sin igual. Sol y mar, verde pinar. Costa Brava catalana», deia aquesta cançó.

Sense apartar-nos encara de les cançons comercials d’estiu, hem de referir-nos Lleó Segarra, que el 1969 va publicar l’elapé Vacaciones en la Costa Brava.

Curiosament, des de França, durant la mateixa dècada, la prestigiosa formació Les Compagnons de la Chanson proposava un ritme de pasdoble escrit per Charles Aznavour i Françoise Dorin. La peça es titulava La Costa Brava.

Un cas especial és el d’Esteban de Balt (Esteban Baltrons), cantant de Blanes propietari del local Los Tarantos que el 1989 va publicar el disc Bienvenidos en la Costa Brava (sic).

Rock
 
Un altre xicot que també devia patir alguna mena de desencís i que tractava d’oblidar-lo per una via equivocada és el protagonista de L'Empordà, una cançó del grup gironí de rock Sopa de Cabra que el 1989 va aconseguir un èxit molt important. Parlava del patiment d’un tal Siset, personatge nascut entre Blanes i Cadaqués i «tocat per la tramuntana» que, per culpa de la seva addicció a l’alcohol, sempre deia que es trauria la vida.
N’hi havia d’altres que consideraven que viure a la Mediterrània era tot un privilegi i així ho van proclamar en una composició. Ens referim al grup Los Rebeldes, que el 1988 van aconseguir un èxit d'estiu amb Mediterráneo: «Desde L’Escala hasta Playa San Juan, en Cadaqués, en Sitges, playa libertad, seremos los elegidos en el templo de Dios... Mediterráneo, ruta de calor, Mediterráneo, al templo del sol...»
Dins la variant anomenada rock independent, volem fer esment d’un grup americà, Ted Leo and The Pharmacists, que després de participar en el Festival de Sant Feliu de Guíxols i, posteriorment, al Primavera Sound de Barcelona, com a mostra d’agraïment per la bona acollida del públic van incloure, a tall de present, un tema titulat La Costa Brava al disc doble Living with the living.

Chill-out i new age
 
Com que, sovint, la frontera que separa el chill-out i el new age resulta difícil de marcar, hem agrupat aquí les dues tendències per definir, en general, una línia de melodies suaus, quasi sempre instrumentals o acompanyades de veus etèries, que evoquen la natura i transporten l’oient cap a sensacions d’harmonia i de pau interior.
 
De l’àlbum recopilatori Hidrogen. Espais naturals de Catalunya (impulsat pel programa del mateix nom del Canal 33), del 1998, en volem ressaltar aquí el tema Cap de Creus, escrit pel músic arbucienc David Salvans.
 
El mateix 1998, la prestigiosa formació britànica Acoustic Alchemy va publicar el disc Positive thinking, amb un tema dedicat a Cadaqués. Al llarg de la seva trajectòria, aquesta banda, fundada pel duet Nick Webb-Greg Carmichael, ha anat combinant sons clarament procedents del jazz acústic amb altres de tonalitats new age.
 
De Cadaqués estant, tot desafiant la tramuntana podríem salpar cap al port de Roses per descobrir un disc de chill-out envoltant i elegant: Northern wind (és a dir, ‘vent del nord’), el primer àlbum del duo Almadrava. Els seus autors, Patricia Leidig i Pedro Toro, van iniciar una prometedora aventura musical adoptant el nom de la bonica cala de Canyelles Grosses (Roses), coneguda també com l’Almadrava perquè en èpoques passades s’hi havia practicat aquest sistema de pesca.

La carta de presentació —tot recordant una experiència personal viscuda per la parella un dia d’estiu, encarats amb els braços estesos i les camises al vent en un mirador del camí que puja a Sant Pere de Roda— apuntava: «El vent del nord, la tramuntana, es converteix en un sentiment omnipresent a les composicions del grup».

Sense deixar de resseguir la mitja lluna que traça el golf de Roses, farem un pensament i ens aturarem al bonic paratge de Sant Martí d’Empúries per visitar Joan Malé, un creador experimental conegut amb el nom artístic de Monoceros que s’ha dedicat a captar sons directament en paratges que el motiven. Així, podem avançar que la pluja que sentireu a The rain song ha estat enregistrada a casa seva, o que Escape from gravity comença amb el so d’uns ocells i d’una avioneta que passa en direcció a l’aeròdrom d’Empuriabrava, a tall d’homenatge a les ànsies de volar de l’home.

Enfilant cap al Baix Empordà, aterrem a Palafrugell per destapar un treball presentat el 2001 que simbolitza perfectament el que significa crear un CD pensant específicament en la terra on hom ha nascut. El músic Xavier Juanals fa esclatar de bat a bat l’essència paisatgística empordanesa, impregnada, evidentment, de vivències personals pròpies. Des del repàs als vestigis que ens han quedat de quan els pirates atacaven per mar, a Torres de defensa, fins a la recreació de l’atmosfera precisa d’aïllament del fons submarí, a Curculla, passant per l’emotiva i tal vegada nostàlgica Una tarda a la platja de Castell, el treball destil·la sobretot serenor i tranquil·litat.

I per cloure aquest apartat, esmentarem un grup de procedència molt llunyana que, curiosament, fa al·lusió a la nostra situació geogràfica en un disc. Parlem de la formació canadenca Béla Fleck & The Flecktones, el líder de la qual, Béla Fleck, és tot un virtuós amb el banjo. Al llarg de la seva carrera com a solista, aquest músic ha actuat al costat d'intèrprets de la talla de Chick Corea o Stanley Clark i ha acumulat una pila de premis, Grammy inclosos.

Jazz
 
Jimmy Rena i el seu trio van enregistrar un disc senzill que incloïa In a little Spanish town (Mabel Wayne-Lewis-Young), sobre Calella de Palafrugell, on el músic va regentar durant molts anys el local de jazz La Guitarra, pel qual van passar grups emblemàtics del gènere, com ara la Locomotora Negra.
 
Rumba
 
Los Manolos, que ja s’havia fet famós per les versions rumberes d’El meu avi i Amigos para siempre, va treure una peça crítica amb la contaminació que patien algunes platges properes a Barcelona: «En la playa del Prat, yo no me puedo bañar, tendré que ir a Begur, que tiene bandera azul», deia la lletra. La cançó es deia Hace tanta calor.

Flamenco jazz
 
El latin flamenco jazz ha tingut també un record per la Costa Brava. Armik, un ciutadà armeni d’origen iranià, va incloure Costa Brava al disc Rosas del amor.