La darrera dècada del segle XIX esdevindrà d’una transcendència fonamental per al catalanisme polític. La Unió Catalanista, entitat creada l’any 1891, havia de monopolitzar una bona part de la història del catalanisme polític d’aquell període. Així, des d’aquesta organització es plantejaren unes directrius absolutament teòriques, al marge de la participació electoral. Aquestes directrius s’expressaren en un programa que fou aprovat a la seva primera assemblea, celebrada el 1892 a Manresa i presidida per Lluís Domènech i Montaner, sota el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes popularment com Bases de Manresa. Els ponents en la redacció de les Bases foren, entre d’altres, Lluís Domènech i Montaner, Àngel Guimerà, Antoni Aulèstia, Joan Josep Permanyer, Josep Coroleu, Joaquim Vayreda i Enric Prat de la Riba. En síntesi, les propostes de les Bases se sustentaven en un projecte d’Estatut d’Autonomia que definia un poder regional català amb unes corts pròpies, exigien la llengua catalana com a única oficial a Catalunya i feien una proposta de divisió del territori en comarques i municipis.
A l’Assemblea de Manresa hi van assistir un total de 243 delegats, representants de diversos sectors professionals: intel·lectuals, juristes, historiadors, metges... Un any abans naixia, impulsat per Narcís Verdaguer Callís i Joaquim Cabot, el setmanari La Veu de Catalunya, molt interessat per tots els moviments regionalistes que s’esdevenien a Europa, i que disposava d’una redacció amb excel·lents professionals de la ploma, dels quals destaquem, a més dels seus fundadors, figures que excel·lirien també en l’àmbit de la política, com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres.
El desastre colonial de l’any 1898 provocà una profunda crisi en l’Estat espanyol. El descrèdit del sistema polític de la Restauració semblava que tocava fons; s’iniciava un període en què tot era susceptible de ser qüestionat. En aquest context sorgí una figura que, de manera paradoxal, esdevindria molt decisiva en l’evolució del catalanisme polític: Camilo García de Polavieja. L’entrada en l’escena política espanyola del general colonialista Polavieja va trasbalsar la situació política catalana, ja que, en retornar a l’Estat espanyol, el militar adoptà una actitud molt crítica envers els polítics restauracionistes, als quals acusà de les desfetes militars a Cuba, alhora que, sustentat en el seu prestigi personal, que el feia un personatge influent i amb una capacitat de convocatòria notable, propugnava uns plantejaments polítics favorables a una descentralització del poder, la qual cosa, com és lògic, va tenir un remarcable ressò a Catalunya. Polavieja proposava per a Catalunya el concert econòmic, la reorganització de la vida municipal, la Diputació única, més competències per organitzar l’ensenyament professional i tècnic i el manteniment de l’ordenament jurídic català. Hom podria considerar Polavieja, però, com el responsable de l’origen del trencament de l’entitat que fins aquell moment aglutinava el regionalisme: la Unió Catalanista, ja que, malgrat tot, les seves propostes no crearen unanimitats en el si del moviment catalanista, ben al contrari.
Les divergències a la Unió Catalanista acabaren per provocar una fractura entre els dos sectors més definits: d’una banda, els homes de La Renaixensa,els de la Lliga de Catalunya i també els de les publicacions La Nació Catalana,de Barcelona, i Lo Geronés,de Girona, amb J. J. Permanyer al capdavant, que eren partidaris d’un catalanisme intransigent (no veien sentit a res fora de les Bases de Manresa) i que negaven qualsevol participació política, i, de l’altra banda, els homes de La Veu, caracteritzats pel seu possibilisme i per la predisposició favorable a col·laborar amb Polavieja com una estratègia per guanyar presència per al catalanisme.
L’any 1899 la periodicitat de La Veu esdevé diària i el sector que s’hi aglutina surt de la disciplina de la Unió Catalanista; es culmina així la divisió amb el grup de La Renaixensa. Prat de la Riba acusa la gent de La Renaixensa de ser els màxims responsables –per damunt, fins i tot, del mateix Govern espanyol– d’haver provocat el fracàs del polaviejisme i, per tant, d’haver frustrat una possible ocasió per al desenvolupament del regionalisme. Les hostilitats en el marc del catalanisme polític eren cada vegada més ostensibles. Els homes de La Veu de Catalunya crearen un nou grup polític al marge de la Unió, el Centre Nacional Català, que estava format per tres nuclis o corrents d’opinió: la gent provinent del Centre Escolar Catalanista, liderats per Narcís Verdaguer i Callís i els principals redactors de La Veu de Catalunya, com Prat de la Riba, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, Francesc Cambó, etc.; un segon sector constituït per prestigiosos intel·lectuals o professionals que havien militat a la Unió Catalanista o a la Lliga de Catalunya, i una colla de joves advocats republicans, agrupats al voltant de la coneguda «penya de l’Ateneu», que s’havien aliat, l’any 1895, amb el Centre Escolar per impulsar Guimerà a la presidència de l’Ateneu.
No obstant les divergències, el catalanisme polític prenia una important embranzida, concretada en un considerable increment de centres i entitats catalanistes repartits per tot Catalunya.
La posició del Centre Nacional Català en relació amb l’estratègia política del catalanisme era més flexible –en alguns casos es podria interpretar com a més moderada o més pragmàtica– que la defensada pels homes de La Renaixensa. Es tractava d’aplicar al màxim el possibilisme polític. Si més no, l’existència de divisions propiciava una progressiva recomposició del catalanisme polític. Els membres de l’antiga Junta Regional polaviejista fundaven, l’any 1899, la Unió Regionalista.
La conjuntura electoral de començaments de segle va propiciar la convergència entre el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista. El 25 d’abril del 1901 Josep Pella i Forgas, que en aquells moments era el president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, convocava una reunió entre el Centre, representat, entre d’altres, per Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i el mateix Pella, i la Unió, amb el seu president, el doctor Fargas, al capdavant. D’aquesta reunió en sorgí l’acord de fusió entre ambdues formacions i la constitució d’una nova organització política: la Lliga Regionalista. Entretant, la Unió Catalanista entrava en una lenta però progressiva i irreversible agonia, que acabaria amb la seva mort l’any 1916. Cal dir, però, que una part del catalanisme s’organitzava, això sí, de manera grupuscular, al marge tant de la Unió Catalanista com de la Lliga.
A dins de tot el conglomerat que conformava la cultura nacionalista hi coexistien diferents formulacions ideològiques.
