L’efervescència del catalanisme. La Veu de Catalunya, un diari modern i de prestigi

Malgrat l’afinitat amb la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya disposava, a nivell periodístic, d’unes característiques més equiparables a la premsa moderna i informativa que no pas amb la premsa ideològica vuitcentista. De fet, la Lliga era un partit modern que postulava mesures molt renovadores en el marc electoral: honestedat al cens electoral, presència d’interventors, etc. Tot plegat representava un nou llenguatge per al nou segle que començava. El diari maldava pel renovament del discurs polític, per la superació de la pràctica caciquista i per la defensa del catalanisme polític. Sens dubte, hi havia tot un sector espanyolista –tant al govern com a la premsa– que confonia –certament, d’una manera deliberada– les Bases de Manresa amb un moviment insurreccional separatista i, com a conseqüència, combatia qualsevol signe de catalanitat. En aquest ambient hostil per al catalanisme succeí un fet aparentment sense importància: La Veu de Catalunya reproduïa, a començaments del 1902, una nota publicada amb anterioritat a L’Indépendant de Perpinyà amb el títol de «Separatisme al Rosselló». Es tractava d’una lleugera amenaça dels vinyataires de la Catalunya Nord per obtenir un benefici econòmic. Ben segur que la simple paraula «separatisme» degué provocar malestar entre l’estament militar, molt susceptible amb aquest terme. Així mateix la por d’un conflicte per la fusió de dues catalunyes motivà una precipitada reacció per part de les autoritats militars, que aplicaren la legislació de guerra, pel fet que s’havia declarat l’estat de setge a la ciutat de Barcelona, i obriren un procés militar contra el director de la publicació, Enric Prat de la Riba, que es clogué amb el seu empresonament.

De fet, el compromís polític de La Veu de Catalunya ja li havia comportat la suspensió, entre el 1900 i el 1901, i, pocs anys després, el 1905, l’assalt militar a la redacció a causa de la caricatura publicada al setmanari Cu-Cut!

El periòdic va congregar, durant els primers anys del segle XX, una nòmina de redactors i col·laboradors molt destacada, que li donarien un prestigi i una volada considerables. Destaquem les signatures, als números inicials, de Lluís Domènech i Montaner, Esteve Sunyol, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba, Joaquim Coll i Regàs, Raimon Casellas, Ildefons Sunyol, Francesc Matheu i J. Maspons i Camarasa. Una mica més tard s’hi afegiren els noms de Josep Carner, Eugeni d’Ors i Jaume Bofill i Mates. En aquest context de figures literàries i periodístiques és on apareix Ferran Agulló, el qual, a criteri dels historiadors de la premsa Joan Torrent i Rafael Tasis, «era, com a secretari de la Lliga, el gran especialista en els càlculs i explicacions de victòries i desfetes electorals; altrament, un poeta floralesc apreciable, que té al seu crèdit haver batejat la Costa Brava». Efectivament, el 12 de setembre del 1908 Ferran Agulló publicava a La Veu de Catalunya l’article «Per la costa brava», text considerat com l’acta de baptisme del litoral gironí, ja que és el primer escrit publicat en el qual es dóna el nom de «costa brava» a la franja costanera que comença a la desembocadura de la Tordera i acaba a la Catalunya francesa. Però, abans d’introduir-nos en l’anàlisi d’aquest celebrat text, preocupem-nos per saber qui era i d’on venia Ferran Agulló.