“Costa Brava”, un nom controvertit que ha fet fortuna. El baptisme de la Costa Brava
La popular denominació «Costa Brava» assignada al litoral gironí fou adoptada internacionalment en els anys de màxima esplendor del fenomen turístic i es va oficialitzar l’any 1965. L’origen del nom és reculat i controvertit, atès que existeixen diverses versions no coincidents per determinar on hom batejà la Costa Brava, si a Sant Feliu de Guíxols o bé a Begur.
Una versió apunta que la inspiració li arribà a Ferran Agulló a dalt del turó de l’ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i hom dóna com a fites limítrofs el castellar guixolenc i la població de Tossa. Al mirador de Sant Telm de Sant Feliu s’hi alça un monòlit que diu: «Des d’aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança.»
D’altra banda, al llarg del temps s’han conegut diferents versions, això sí, sempre amb Ferran Agulló com a protagonista. Hom ha comentat, tanmateix, que Agulló batejava la Costa Brava l’any 1908, i que en aquella originària ocasió no fixava cap limitació geogràfica, és a dir, la situava just en el context de la costa gironina: des del cap de Creus, continuant pel Port de la Selva, fins a Banyuls.
L’escriptor Josep Pla discrepava d’aquestes versions i n’apuntà una altra: Ferran Agulló hauria anomenat per primera vegada «Costa Brava» el litoral gironí des del menjador d’El Paradís, que era la casa que tenia Bonaventura Sabater a la platja de Fornells, a Begur, i hauria estat en el transcurs d’un brindis electoral al qual assistia el prohom de la Lliga Francesc Cambó. De fet, Joan Ventosa i Calvell, en una carta adreçada el 1956 al lloretenc Esteve Fàbregas, i que aquest publicaria en el seu llibre Vint anys de turisme a la Costa Brava, no es podia recordar amb exactitud, cinquanta anys després, de la gestació precisa de la idea: «De totes maneres, crec que es pot afirmar sense desfigurar els fets que la denominació de Costa Brava, aplicada a la costa catalana que va des del Tordera fins a França, va sortir de la nostra colla, formada per en Cambó, en Duran (i Ventosa), l’Agulló, en Puig i Cadafalch, en Llussà, en Pere Rahola, per mi i per alguns altres. Sense que ho pugui afirmar de manera rotunda, crec que realment, en una de les nostres excursions, trobant-nos a Begur, a la finca denominada Paradís que en la platja de Fornells tenia el nostre amic Ventura Sabater, va tenir lloc la conversa en la qual es va batejar amb el nom de Costa Brava.»
Joaquim Ciuró, des de les pàgines de la revista de Tossa de Mar Turissa, l’any 1966, corrobora la tesi de Pla, i li fa costat el poeta castellà Lope Mateo, autor d’un article publicat a La Vanguardia intitulat «Un bautizo geográfico.»
En oposició a aquesta teoria, Joaquim Pla i Cargol, en la seva obra editada a Girona l’any 1960, Biografías gerundenses, escriu: «Dícese que Agulló dió el nombre de Costa Brava al litoral de la provincia gerundense al contemplar desde la ermita de Sant Telm, en Sant Feliu de Guíxols, el sector de la costa acantilada desde Guíxols a Tossa.»
