Com ja s’ha vist, el bateig de la Costa Brava va tenir una història més o menys controvertida, amb un munt de personatges i escenaris que reclamen un tros de protagonisme. Amb tot, és indubtable que existeix unanimitat en un aspecte històric: el 12 de setembre del 1908 fou la data en què per primera vegada a la història es va poder llegir –a La Veu de Catalunya– el nom de «costa brava» fent referència a la costa de Girona, coneguda en aquella època per Marina de la Selva o de l’Empordà.
El cas és que l’11 de setembre del 1908 Lluís Duran i Ventosa va comparar, en un article de La Veu de Catalunya, alguns punts del litoral català amb la Costa Brava de Mallorca. L’endemà, dia 12, Ferran Agulló publicava en el mateix diari, i a manera de rèplica,l’article «Per la costa brava». No és casual que fos La Veu el diari on apareguessin aquests textos. Com recorda Josep Pla, el periòdic de la Lliga tenia un manifest interès per atendre temes relacionats amb el món de la mar. L’article d’Agulló ha estat considerat com l’acta de baptisme del litoral gironí, perquè és el primer escrit públic en el qual es donà el nom de «costa brava» a la franja de terra i marítima que comença a la desembocadura de la Tordera i acaba a la Catalunya francesa. O sigui, allà on, el dia abans, Duran parlava de «la costa catalana de Tordera a França», Agulló va escriure directament, encara posant-ho en minúscules, «la nostra costa brava». Reproduïm de manera literal l’article «Per la costa brava» de Ferran Agulló:
«Amic Duran: he llegit dues vegades el teu hermós article. La primera, al matí, a l’hora de la impaciència pels diaris que ens pren i nervioseja als que tenim aficions de polític i periodista, esdevingudes obligació per les circumstàncies; en aquella hora de la xocolata flairosa i de les figues ensucrades que em tempten encastellades entre pàmpols, com als oriols xerraires que les picaven, molles de rosada, a l’eixir del sol.
»La segona a l’hora de la posta, com un homenatge a la teva oda a la costa brava, de finalitat pràctica, com totes les teves pensades. Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d’or. En son cim unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l’entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s’Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l’enteniment, eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’arc de sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l’ombra de la nit, com si es fonguessin...
»La vila encén sos llums elèctrics; calen xarxes, mar endins, els sardinalers, renegant dels dofins i les roasses, que boten mofant-se’n entre les calades; i les ones, batent espumoses als peus del penyalar gegantí, canten l’eterna balda de la mar, sempre vella i sempre nova...
»La teva oració mereixia aquesta trona superba.
»Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milenars d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa; una faldada de flors; però la nostra, de la Tordera al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot; és brava i rienta, fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança com una esquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps.
»Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...
»Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de marines; tu, Rahola, el cantor del golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les ondades; tu, Masifern, que hi has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l’heu vista i sentida i cantada, la nostra Costa; i tu, Llaveries, que l’has sorpresa en tots els racons amagats, en totes les hores d’esplai amorós i de fúria apocalíptica: hi ha res com la nostra Costa?
»N’hem de parlar més, amic Lluís, de la nostra costa: demà seguirem: permet-me completar la teva patriòtica excitació. Després, en agraïment, et portaré unes embostes de corals i mareperles, de curculles rissades, de caragols i nacres, que, com tothom qui l’estima, guarden per sempre el ressò de la mar...»
Amb tot, el nom quedà circumscrit al coneixement d’un reduït nombre de persones, i fins a l’any 1925, coincidint amb la publicació d’un Àlbum de propaganda turística, sota els auspicis de l’Ateneu Empordanès de Barcelona, no es començà a popularitzar el nom de Costa Brava.
