Més enllà de si fou Bonaventura Sabater qui denominà originàriament «Costa Brava» el litoral gironí, Ferran Agulló té acreditat el mèrit de ser el primer que ho publicà. Com havia escrit Gaziel: «En començar el segle XX ningú no sabia ni podia sospitar que d’aquesta ribera se’n diria molt aviat la Costa Brava.» De fet, Ferran Agulló recordava els temps pretèrits en què aquella costa era coneguda popularment per diversos noms: «Els nostres avis de la costa plana fins a Blanes, en deien senzillament la Marina o la Maresma: de Blanes a Tossa, en deien Marina de la Selva, o, concretant més, parlaven de la Marina de Blanes, la Marina de Tossa; més amunt hi tenien la Marina de l’Empordà.» Com escriu Agulló, «en aquest tros de costa ja hi és tot.» I tot, en la Costa Brava, és, segons ell, «el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món.»
La Costa Brava té una varietat i una diversitat d’aspectes a distàncies relativament curtes, que en general responen, segons Joan Torrent i Fàbregas, a una varietat i a una diversitat del paisatge interior. L’absència d’unitat geogràfica real fa que Marcel Chevalier no estigui d’acord amb la denominació de «Costa Brava» referida a tot el litoral ací considerat. «Voler assimilar i reunir en un mateix tipus de paisatge costes tan diferents com les de les serres de Roses, les del massís de Montgrí, les de la plana empordanesa i àdhuc les de Palamós i Sant Feliu de Guíxols... és voler no tenir en compte els aspectes dels paisatges, llur composició litològica, llur mode de formació.»
Un altre eminent geògraf, Pau Vila, considera «Costa Brava» el litoral comprès entre Blanes i les muntanyes de Begur, i anomena Costa Ardida el de la península del cap de Creus i el que segueix vers el nord fins a Argelers, prop de la desembocadura del Tec. Aquest darrer tram –vallespirenc– sol ésser conegut per Costa Vermella.
Tampoc per a Joaquim Ruyra el nom de Costa Brava no escau amb propietat sinó a un dels tres sectors en què hom la sol dividir; la seva opinió sobre quin és el tros característic divergeix de la de Chevalier. Segons una curiosa nomenclatura emprada pel prosista blanenc, la secció selvatana hauria d’anomenar-se Costa Serena, perquè aquest tram «té de la bravesa l’aspecte pintoresc, però no la malícia...; és un ribatge que per la magnitud i esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l’embaumen i la pau deliciosa de les seves amagades plagetes.» El tros que està en caràcter amb el nom és, segons Ruyra, el septentrional: «Resti el nom de Costa Brava per a la ferèstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França.»
Gaziel troba, també, excessiu el nom de Costa Brava aplicat a tot el litoral comprès entre el Tec i la Tordera. «És un nom que ve gran», diu, «si es té en compte el que és una costa veritablement brava, com la de la Bretanya, la de Cornouailles, la de Noruega o, si res més no, la del nord i nord-est d’Espanya. I és menys apropiat encara, si pensem que la dolçor i la lluminositat d’aquesta ribera són molt superiors a la seva bravesa. Però... a l’Agulló li degué semblar que feia tropa un nom tan ferreny.»
És cert, però, que el mateix Agulló reconegué que la costa de Mallorca «és més dura, més fantàstica, més grandiosa; és feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milenars d’anys.» També Joan Santamaria admet que aquella «és més imponent i superba, no té l’idil·li i la tendresa d’aquestes puntes i caletes minúscules com valves de petxina, ni aquesta carn molsuda i sucosa dels pujols i comellars que fan de geniva al rocatam de la ribera de la Costa Brava; així i tot, aquesta i aquella són germanes bessones.»
Joaquim Ruyra, fins i tot, discuteix la idea que, a criteri seu, transmet el nom com una zona fosca i tenebrosa: «El nom de la Costa Brava sol suggerir la imatge d’unes ribes poc hospitalàries, abruptes, cavernoses, sinistres, despullades de verdor, amigues de multiplicar tots els sons paorosos de la naturalesa i més ben avingudes amb la tempesta que amb la serenitat; i sembla que els habitants de tals paratges hagin de tenir quelcom de taciturns, d’inhumans... Cap idea més oposada a la veritat... Dubto que enlloc del món hi hagi una mar més plàcida i atractívola, una atmosfera més serena i una naturalesa que expressi amb més claretat l’alegria i la dolçor. Sobretot a l’estiu, no és possible aquí la tristesa. Les orenetes i les falsies envaeixen el nostre cel, cridant “visca, visca!”. El rovell de les nostres més humils teulades es converteix en una crosta d’or... Els penyals esclaten en una brillant florida de ginesta, que els dóna l’aspecte d’altars en lluminària.»
Un excels poeta, Miquel Costa i Llobera, ha remarcat la semblança amb el litoral de la Grècia clàssica (coincidint amb alguna idea expressada anys abans per Josep Pella i Forgas). Tot referint-se a l’Empordà, «la prestigiosa marina mediterrània que els artistes ja comencen a anomenar la Catalunya grega», Costa i Llobera escriu: «Bé li escau certament aqueix nom a l’encontrada ennoblida per aquella colònia Empòrion, de la qual ara es desenterren les ruïnes amb exquisit afany; bé li escau a tota la ribera que, amb ses cales i penyalars amarant-se de sol i de blavor intensa retreu, com la costa mallorquina, el caràcter abrupte i serenament lluminós de les riberes històriques.»
Certament, i com no podia ser d’una altra manera, fou Josep Pla qui reflexiona potser amb més profunditat al voltant dels inconvenients generats per tal denominació:
«El nom de Costa Brava donat a aquest litoral presenta el cas d’un nom que s’ha imposat amb una rapidesa fulminant. És un nom que té quatre dies. Fou llençat al menjador del Paradís de Fornells, que llavors era propietat de don Bonaventura Sabater, per don Ferran Agulló en el curs d’un dinar per celebrar una victòria electoral. Ara bé: el nom de “brava” donat a aquesta costa té un petit defecte que s’ha posat de manifest de seguida que el turisme estranger s’hi ha projectat: el nom de “brava” és intraduïble, i totes les traduccions que s’han fet en diferents idiomes europeus són inadequades i fantàstiques. No es pot dir en francès la Côte Brave, perquè aquest qualificatiu, en aquesta llengua, té una aplicació a les gestes heroiques de la gendarmeria i dels militars i és d’una aplicació impossible a la geografia. Es diu le brave caporal; no es pot dir la Côte Brave. Ho traduiríem per la Côte fière? És horrible, fa posar la pell de gallina, és inacceptable. En anglès, passa igual. Anomenarem la Costa Brava The Wild Coast, la costa salvatge? És extravagant i inexacte. Així, doncs, com s’hauria d’haver anomenat aquesta costa? Jo crec que hauria estat més adequat anomenar aquest litoral la Costa del Coral. Es podrà al·legar que la zona coral·lífera només en comprèn una part. És exacte, però tant se val. La qüestió era trobar un nom fascinador en totes les llengües, intercanviable en tots els idiomes, i aquest, internacionalment, hauria donat un rendiment i hauria tingut un punt d’exotisme situat entre el Pacífic i la música operística d’una eficàcia turística indubtable. Després de tot, quan un país vol explotar crematísticament les seves belleses, té el perfecte dret de posar-se el nom que li sembli més eficaç.»
Com és sabut, però, i malgrat les discussions, la «costa brava» de Ferran Agulló s’acabà imposant d’una manera indiscutible.
